El passat mes de juny es va detectar la col·lisió de dues estrelles de neutrons a una distància de 3.900 milions d’anys llum de la Terra, la qual cosa va produir una potent explosió en què es van emetre grans quantitats de raigs gamma. El flaix tan sols va durar dues dècimes de segon, però van ser suficients perquè pogués ser capturat pel satèl·lit Swift de la NASA i analitzat per astrònoms d’arreu del món, que ara tenen proves sobre l’origen dels elements més pesants de la taula periòdica.
Segons Edo Berger, astrònom del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, durant els dies següents a l’explosió, les observacions de la zona de l’espai on va tenir lloc, mitjançant els grans telescopis de Xile i el Hubble, van proporcionar evidències que les col·lisions d’estrelles de neutrons són responsables de la formació de pràcticament tots els elements més pesants de l’univers, entre els quals hi ha l’or, el mercuri, el plom i el platí. “La qüestió de l’origen dels elements com ara l’or ha existit durant molt de temps”, diu Berger.
El big bang va produir grans quantitats d’hidrogen, heli i traces d’alguns altres elements lleugers, i la major part dels elements necessaris per a la vida es van originar per la fusió de les supernoves fins al ferro. A partir d’aquí, la producció d’elements per col·lisió d’aquestes estrelles deixa de ser un procés exotèrmic.
Tot i que molts científics han mantingut que les explosions de supernoves eren la font de la producció dels elements químics, ara aquest nou estudi conclou que les col·lisions d’estrelles de neutrons produeixen tots els elements més pesants que el ferro, “i ho fan amb prou eficiència com per poder explicar la presència de l’or que hi ha a l’univers”, assegura Berger. En aquest cas concret, la col·lisió ejectà a l’espai una quantitat d’or equivalent a 10 vegades la massa de la Lluna.
Aquest fenomen té lloc quan dues de les estrelles en un sistema binari exploten com supernoves per separat, i després col·lapsen sobre si mateixes, tot deixant enrere una parella d’estrelles de neutrons fortament unides. Mentre giren entre sí, les estrelles s’atreuen progressivament fins que xoquen. L’explosió aplega tanta massa que es col·lapsa en si mateixa i provoca la formació d’un forat negre. No obstant això, una petita quantitat de matèria s’expulsa cap a l’exterior i s’incorpora finalment a la pròxima generació d’estrelles i planetes de la galàxia que l’envolta.
Referència: Dan Milisavljevic et al., SN 2012au: A Golden Link between Superluminous Supernovae and Their Lower-luminosity Counterparts,
ApJ 770 L38, 2013. DOI:10.1088/2041-8205/770/2/L38.
Font: RECERCAT
