El tipus de sucre que es consumeix —i no només la quantitat ingerida— pot determinar el risc de patir malalties metabòliques i vasculars, segons un estudi que s’ha fet en animals de laboratori i que ha dirigit la professora Marta Alegret, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB).
L’article, publicat a la revista American Journal of Physiology. Heart and Circulatory Physiology, revela que consumir fructosa té uns efectes més perjudicials en el metabolisme i el sistema vascular dels animals de laboratori en comparació amb la glucosa. El nou estudi també està signat pels experts de la UB Gemma Sangüesa, Núria Roglans i Juan Carlos Laguna, i per Sonali Shaligram, Farjana Akther i Roshanak Rahimian (Universitat del Pacífic, Estats Units).
El sucre de la fruita, un dels edulcorants més coneguts
La fructosa és un sucre simple (monosacàrid) que abunda en les fruites. Amb gran poder edulcorant i baix cost de producció, és un dels edulcorants més habituals en la indústria alimentària, tant com a sucre senzill o com a component de la sacarosa (un disacàrid format per glucosa i fructosa) o del xarop de blat de moro (enriquit amb fructosa).
En el marc d’aquest treball, l’equip científic va dividir una mostra de rates femella —més sensibles que els mascles a les alteracions metabòliques— en grups que van ingerir durant dos mesos un complement líquid de glucosa o fructosa, a més de la seva dieta habitual d’aliments sòlids. En funció del tipus de sucre ingerit —glucosa o fructosa—, els resultats mostren diferències en l’augment del pes corporal, el nivell de triglicèrids i la fisiologia vascular en els animals estudiats.
Fructosa o glucosa: un impacte diferent sobre el metabolisme
Tal com explica Marta Alegret, membre del CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició (CIBERobn) de l’Institut de Salut Carlos III, «un dels efectes metabòlics més destacats és l’alta concentració de triglicèrids en el plasma del grup de rates que va rebre fructosa (i no glucosa). Aquest efecte no es podria explicar únicament per una major síntesi de lípids en el fetge, ja que tant la glucosa com la fructosa incrementen la lipogènesi hepàtica».
«En canvi —continua l’ experta—, els nivells proteics d’un enzim clau en l’oxidació d’àcids grassos —el CPT1A— es troben reduïts únicament en les rates que van rebre fructosa. En aquest grup, també augmenta l’expressió d’una proteïna essencial —l’MTP— per exportar triglicèrids del fetge cap al plasma en forma de lipoproteïnes de molt baixa densitat. Tot això ens porta a pensar que, de manera específica, la fructosa és capaç de reduir l’oxidació d’àcids grassos i incrementar la sortida de triglicèrids del fetge al plasma, i això és el que probablement origina la hipertrigliceridèmia».
Els efectes sobre l’aorta i la pressió arterial
El nou treball també compara la resposta diferencial en indicadors de patologies vasculars, mitjançant l’estudi de la resposta de l’artèria aorta després d’exposar-la a substàncies que provoquen que es relaxi o es contragui.
«En rates que van rebre glucosa, la capacitat de l’aorta de relaxar-se en exposar-la a un agent donador d’òxid nítric (nitroprussiat sòdic) és superior, mentre que en les que van rebre fructosa és menor, en comparació amb el grup control. Per tant, des del punt de vista vascular, la fructosa produeix un efecte negatiu, ja que dificulta la correcta relaxació de l’aorta. En canvi, l’efecte de la glucosa resulta fins i tot beneficiós», detalla Alegret.
Segons els resultats en animals de laboratori i en cultius in vitro, l’efecte beneficiós de la glucosa s’explicaria per l’augment en els nivells plasmàtics d’adiponectina —una hormona produïda i secretada pel teixit adipós que participa en el metabolisme energètic cel·lular—, un augment que no es produeix en les rates tractades amb fructosa.
El fetge gras, una patologia preocupant
El grup de rates que consumia fructosa també va mostrar marcadors lligats a alteracions hepàtiques. En estudis previs, l’equip de la UB ja havia constatat que, tant en rata com en ratolí, la fructosa produeix fetge gras. A més de les alteracions vasculars i hepàtiques, també hi ha més augment de pes corporal en les rates que rebien fructosa, tot i que consumien menys calories que les altres.
«El fet que la fructosa redueixi l’oxidació d’àcids grassos, i que també incrementi la síntesi de lípids en el fetge, pot conduir a un augment del dipòsit de lípids en aquest òrgan, fenomen que es coneix com a fetge gras. Aquesta acumulació de lípids en el fetge, tot i que no dóna simptomatologia en un primer moment, pot acabar originant inflamació en aquest òrgan i a la llarga podria derivar en patologies més greus, per la qual cosa és millor evitar-la», explica Alegret.
L’equip d’investigadors fa molts anys que estudia els efectes de la fructosa i el seu particular metabolisme. «No és sorprenent descobrir que tingui efectes que no presenten altres sucres similars com la glucosa», remarca Alegret. «Tot i que sembla que l’increment de pes només estigui relacionat amb l’augment de calories consumides, sabem que hi ha altres factors. En concret, l’increment del pes del fetge que només es presenta en rates tractades amb fructosa, no amb glucosa, també es podria relacionar amb l’acumulació de lípids en aquest òrgan i influir en el pes corporal», conclou.
Font: Universitat de Barcelona
